| Summary: | L’art fa temps que reivindica un futur més ple apel·lant a la emancipació individual, l’autonomia organitzativa o la “comunitat que ve”. Paral·lelament a això, emergeixen propostes que problematitzen alguns dels pressupòsits estratègics d’aquestes retòriques, atès que resulten indissociables d’una determinada lògica cultural afí al subjecte liberal. Les apologies a un cansament susceptible de desactivar la “violència neuronal” que desplega el capitalisme contemporani (Han); la potencialitat política de l’“extenuació” (Bifo); o la necessitat de “recuperar el son després del seu assalt” (Crary) serien coartades programàtiques que han fet seves nombroses pràctiques i discursos que especulen amb un futur que ja no s’haurà de pensar des de formes d’acció vinculades a la tradició insurreccional. De fet, no costaria gaire vincular aquestes especulacions a una llarga tradició filosòfica i estètica que va qüestionar una determinada vita activa com a pas previ per fundar un futur millor. L’article present pretén abordar les implicacions d’aquelles “línies de fuga” a partir de l’art i de la literatura, des dels seus vincles estrets amb una conjuntura ideològica i econòmica que d’una manera o altra sobredetermina la proliferació de futurs, que “després dels treballs durs”, només seran viables des de terapèutiques de la renúncia.
|
|---|