| Summary: | Aquest text presenta un primer intent de definir l’estètica com un tipus de cognició. Degut al caràcter inaugural d’aquest assaig, només n’esbossa idees clau, traça un territori que comença a sorgir per mitjà dels referents que el delineen i que es materialitzarà de forma precisa els propers anys. Aquest assaig s’estructura en tres parts. La primera resumeix els trets característics d’un concepte de cognició ancorat a la teoria de l’autopoesi i desenvolupat en el marc de l’enactisme. Aquest concepte difereix radicalment del seu doble significat habitual: la producció o adquisició explícites o implícites de coneixement sobre un objecte o una situació, per part d’un subjecte o grup de subjectes, per mitjà de l’ús d’habilitats mentals o del desenvolupament de certes habilitats per fer una tasca. Aquesta noció de cognició s’expandeix en l’enactisme per identificar-se amb un concepte de vida, definit com un procés de producció de sentit. A la segona part, el concepte enactiu de cognició fonamenta la meva definició de noció estètica. Mentre que la cognició es defineix com l’actualització d’una xarxa autosuficient d’agències compartides, l’estètica es defineix bàsicament com un mode d’acció -conducta estètica-, és a dir, com una forma de participació en l’actualització d’aquesta xarxa. Després de caracteritzar aquesta varietat de participació activa amb el món, s’especifica la seva funció en el context general de la cognició: la conducta estètica possibilita el desplegament de nous camps d’intel·ligibilitat, de noves possibilitat de comprensió. La tercera part mostra com aquest concepte situat i corporeitzat d’estètica clarifica la posició de la investigació estètica en el context d’altres formes d’investigació.
|
|---|